A mig camí

Avui és el Dia Internacional de la Dona, dia de mil estadístiques que demostren el camí que encara ens falta recórrer per a assolir la igualtat real. Aquest és l’objectiu, les accions que ens cal dur a terme moltíssimes.

Ara fa un any vaig escriure un article per la revista Espai de Llibertat, per un monogràfic sobre dones dirigents. Avui m’ha semblat un bon moment per a recuperar-lo, i mostrar-vos en aquest bloc la meva visió sobre la coeducació que realitzem als agrupaments escoltes i el seu resultat en la generació de dirigents a nivell d’entitat. Ha passat un any, i alguns números dels que parlava han canviat. A la Junta Permanent d’Acció Escolta ara hi ha 6 dones i 1 home, a la Oficina Tècnica 2 dones i un home, i als nostres agrupaments un 50% dels caps d’agrupaments són dones. Podem seguir pensant que hem assolit la igualtat, però no podem deixar de pensar-hi i treballar-hi perquè per exemple el panorama internacional no ha millorat. A nivell estatal segueixo sent l’única presidenta, i actualment al Comitè Escolta Europeu tan sols hi ha homes i al Comitè Escolta Mundial 2 dones d’entre 12 membres.

Aquests són doncs els números un any després, la resta del discurs em segueix semblant plenament actualitzat. Diumenge amb l‘Oriol Timoneda discutíem sobre l’Escoltisme a Catalunya el 2031 i la importància que seguiria tenint la nostra tasca educativa per a la generació de persones compromeses amb el país. En aquest sentit no podem oblidar que ens queden feina en la inclusió de nenes als nostres agrupaments que no viuen o han viscut la coeducació de forma tan intrínseca com nosaltres, i que l’agrupament és un espai de normalització en molts aspectes, però també en la convivència entre gèneres. No ho perdem de vista durant els propers anys.

Us deixo aquí l’enllaç de l’article. En parlem quan vulgueu, d’aquí un any com a tard hi tornem.

Feliç dia a totes!

Anuncis

Doncs enlloc! Seria la resposta a priori a tota la gent que esperava una resposta similar a esquiar, a Madrid, a Liverpool, al poble o similar. Molts de vosaltres pensareu, a actualitzar el seu bloc tampoc hi anirà! Això de disculpar-se per haver desaparegut del mapa deu ser poc cool en aquest món dels blocs que no controlo pas, així que ho deixarem per un altre dia!

Tornant al tema inicial, doncs res de caps de setmana llargs, sovint ni curts, crec que això en l’associacionisme i més concretament en l’escoltisme és una espècie clarament en perill d’extinció. Aquest diumenge uns quants valents i valentes d’Acció Escolta de Catalunya ens hem llevat abans de les 7:00h i hem agafat un tren destinació a Vic. L’objectiu: participar dels grups temàtics de la Federació Catalana d’Escoltisme i Guiatge. Són 4 grups en els que treballem sobre els possibles principis compartits de l’escoltisme a Catalunya, que haurien de regir el projecte federatiu (i algun grup més). Aquests són: Mètode i Formació, País, Espiritualitat i Organització i Territori. A Vic hem passat el matí treballant, hem dinat plegats uns quants i a iniciar el camí de tornada a Barcelona què ha durat ben bé dues hores.

I en arribar a casa les sensacions. Cap de setmana perdut? Per res. Cansada de reunions pesades? Menys. Aclaparada pel temps que has de dedicar a l’associació? Tampoc. D’entre un grup de 10 reunions sempre n’hi ha alguna que esperes amb ganes, què saps que disfrutaràs, que aprendràs, que t’il·lusionen. Per a mi les reunions de FCEG són en un 90% d’aquests tipus. Sóc feliç de participar en aquest projecte, de la oportunitat de compartir i d’aprendre de gent tan diversa i projectes tan interessants, de passar estones agradables amb totes aquestes persones que m’estan ajudant a créixer, potser sense saber-ho, a nivell personal i associatiu.  I a més a més és que m’ho passo bé! Què carai!

Espero doncs que no perdem mai les ganes de treballar amb altres e

ntitats.

Etiquetes: ,

De congrés

Posted on: 17/11/2010

Vasos cerebrals de ratolí

Ahir va començar la LXII Reunión Anual de la Sociedad Española de Neurología a Barcelona.

I avui jo m’estreno en un congrés amb tants assistents, després d’un petit assaig fa uns dies al Simposi de Neurobiologia. Presento el treball realitzat durant més d’un any per vàries persones del meu laboratori, tot una responsabilitat!

En ciència, com en l’associacionisme, és molt important transmetre el què fas, en què estàs treballant, aprendre dels altres grups, quines tècniques fan servir i quins són els seus projectes. I l’intercanvi, sobretot l’intercanvi, en un món que no deixa de ser competitiu però alhora cooperatiu.

Així que me n’hi vaig! Esperant que tothom entengui el que presentaré, i que les seves aportacions ens ajudin a millorar el nostre treball. A aprendre!

Etiquetes: ,

Com molta altra gent d’aquesta ciutat cada matí em llevo i vaig a buscar el metro per dirigir-me a la feina. Fa ja unes quantes setmanes, vaig patir un contratemps en aquest procés tan rutinari. Què va passar? El tram d’escales automàtiques que sempre era de baixada, aquell matí pujava. Jo em dirigia sense prestar-hi cap atenció, com un pas més de tots aquells que ja fas sense pensar-hi, i quasi caic escales avall. Des d’aquell matí, una mitjana d’un dia per setmana em trobo les escales a l’inrevés de l’habitual, ara ja no caic, però m’agafa una petita rabieta de per què cal canviar les coses que funcionen.

Aquest matí, quan ha tornat a passar, m’hi he posat a pensar. Em dic que no sóc una persona monòtona acostumada a la rutina, cap dia és igual que un altre, segurament perquè tinc mil coses per fer. Però és possible que dins d’aquesta vida atabalada hi hagi establert la meva rutina, i què com tanta altra gent em costi adaptar-me als canvis. I un dels canvis d’aquestes setmanes, un dels que més he anat deixant passar, és gairebé segur incorporar al meu dia a dia (més enllà de la meva agenda) l’aventura del programa de formació Teresa Claramunt. Lectures, debats, idees, formacions i aquest blog.

Doncs som-hi! Perquè se’n poden treure coses positives de cada moment del dia, fins i tot d’unes escales a l’inrevés. Aquell dia van passar més coses positives, vaig salvar l’àvia que anava darrera meu amb el mateix destí, tot plegat molt tòpic escolta…

Etiquetes: ,

Trencarem amb el gel amb un acudit, cortesia de Micky López, per a què pugui seguir-me pel seu RSS feeder o alguna cosa similar:

– me preparas un bocadillo de jamón?

– york?

– si, turk!

🙂
PS: la setmana vinent, espero recuperar el control de la meva vida i actualitzar de debò, promesa electoral!

temps

Posted on: 15/09/2010

per què és tan complicat això de trobar temps per a fer aquella llista inacabable de coses pendents?

Mentrestant a Twitter…